Orgull de perifèria

L’home segueix mirant, absort, la infinitat de colors i formes que ajudaran a mitigar la seva inseparable companya de fatigues, la miopia. Ha triat, novament, una petita òptica situada al centre d’una ciutat del cinturó vermell. Un d’aquells establiments on cada generació passa el relleu a la següent i on alguns clients són coneguts pel pedigrí que atorguen determinats cognoms. Durant un instant, sembla que té el cap a la lluna de València però la veu de l’òptic li recorda què ha vingut a fer i que en algun moment haurà de triar una muntura. Potser és absurd donar-hi més voltes. Són trenta anys d’ulleres de pasta fosca, amb alguna petita incursió en algun element que li donava un aire més modern però que ni tan sols és capaç de recordar. “No sé per què m’ho repenso tant. Em quedo les blaves”, diu el client. Mentre acorden la data de lliurament, a l’home se li escapa que aquell barri no és el seu, o més aviat no és el que sent més a prop, malgrat que el trepitja amb freqüència, i que els seus orígens estan situats a la perifèria. L’òptic somriu, infla el pit, i confessa amb l’orgull de qui ha prosperat a la vida que el seu punt de partida és similar. La conversa fa un gir. Sembla que ningú pensa ja en aquelles ulleres. Tots dos fan un recorregut per alguns passatges de la seva història, fins a descobrir que tenen un passat comú: els seus avis van ser veïns de la Verneda. S’animen a seguir burxant en les seves vides i descobreixen una coincidència que encara els commou més: tots dos són nets de les famílies que van habitar les barraques de la Barcelona de postguerra. Només hi ha complicitat en aquella conversa. I orgull. I la felicitat de poder empatitzar amb la lluita dels seus avis i els seus pares per oferir una vida més digna als que vindrien darrere, també a ells dos. Dos nets de la Verneda emocionats i conversant en un català exquisit.