No ve d’un pam

Ja ho deia La Trinca i tenia tota la raó. L’Estat espanyol està atrapat en l’alternança entre la corrupció provada i condemnada del PP i la corrupció pendent de judici del PSOE. No queda un pam de net. Teníem les clavegueres del PP (Operació Catalunya), tenim les clavegueres del PSOE (Pegasus, infiltrats...), teníem les clavegueres del poder judicial (judici de l’1-O, cas Volhov, cas Tsunami, imputacions falses de terrorisme, cas mestres de l’institut Palau, boicot a la llei d’amnistia...). Teníem les clavegueres reials plenes de corrupció, comissions i una fortuna acumulada, que volen rentar amb querelles, Memòries i sèries ensucrades. Teníem la condemna ferma al PP per corrupció (cas Gürtel 1). Teníem les 28 causes pendents de judici per corrupció (Rato, Púnica, Kitchen, Orange Market, Caixa B, Gürtel 2, 3 i 4...) que esperen al PP en els pròxims mesos. I ara tenim el triangle de les Bermudes format per Koldo, Ábalos i Santos Cerdán, que independentment de com acabi ja ha aconseguit demacrar la cara de Pedro Sánchez, la confiança en el propòsit regenerador del seu govern i l’expectativa de vida de la majoria progressista que el manté a La Moncloa. De tant en tant, algú obre una finestra i aireja l’habitació, prou perquè sembli habitable, però ara mateix ningú pot airejar res i ni tan sols es veu cap finestra per obrir. La Justícia dirà fins a quin punt estan enfonsats en l’escòria aquests personatges, fins a quin punt embruta el govern espanyol i si això ha servit per finançar o no el PSOE, però el millor de tot és que podrem creure’ns-ho, posar-ho en quarantena o directament donar per fet que és mentida, perquè és el que s’han guanyat a pols prostituint la llei i l’estat de dret pels seus interessos polítics i nacionals. En aquestes circumstàncies, el govern de Pedro Sánchez no estaria a la corda fluixa, estaria fent les maletes. Si alguna cosa impedeix a tots els partits que el sostenen de deixar-lo caure en aquest mateix instant i que l’aire s’endugui una mica de la pudor que ho embafa tot, és que qui espera a la porta de La Moncloa és l’Espanya de fa cinquanta anys, ultra, rància, centralista i immobilista. Per tant, sí, segurament no hi ha ni un pam de net. Però ja no ve d’un pam.