Coca amb cireres

Demà dijous és la festivitat de Corpus, que a la nostra cultura vincula el motiu religiós de la festa a diverses tradicions: l’ou com balla que recordem de la catedral de Barcelona encara que es faci en altres indrets; les ballades ancestrals de gegants pròpies de la processó; les catifes de flors que es fan en el seu recorregut i que tenen en Sitges un referent; processons com la de la ciutat de València, que són vigents des de temps remots i conserven l’estètica genuïna; la mateixa Patum de Berga, que omple durant dies places i carrers de la ciutat i la singularitza, etc.

Al Camp, des d’on escric, i de manera significada a la ciutat de Reus, la festa de Corpus se celebra també amb bona part d’aquestes expressions comunes, però s’hi afegeix el costum de menjar coca amb cireres. Val a dir que dies o setmanes abans —això depèn del procés de maduració del fruit a l’arbre— forns i pastisseries ja l’anuncien i l’ofereixen a la clientela, que, llépola, qui sap si per la tradició, no s’està de menjar-ne. I no tan sols això. Puc donar fe que, quan els cirerers comencen a envermellir, toca fer-hi una visita per conèixer el grau de maduració del fruit i si la cirera està al punt (sovint cal més d’un viatge), carregant-te de paciència, les vas collint una a una, els treus la cua, també una a una, i les portes al forn, on, com en els vells temps, et fan la coca. Una pràctica cada vegada menys freqüent, però sempre molt gratificant.

Quant al tipus de cirera òptima per a fer la coca —els parlo del que he sentit dir tota la vida—, és la negreta, i malgrat que en els darrers anys aquesta varietat de cirerer està desapareixent del nostre paisatge i pocs en queden de vius, encara algun ens ofereix el seu preuat fruit, com ha passat enguany. Per tant, un cop collides les cireres, les hem portades al forn, on disposades exactament una a tocar de l’altra fins a curullar la pasta base de pa i escampat el sucre pel damunt, després de la cuita ens ha arribat una coca amb cireres regalimades i d’una vermellor fosca texturada pel sucre, que ofereix al sentit de la vista una festa i al del gust una delícia única que, tot sigui dit, requereixi el tribut, pagat gustosament, de destriar els pinyols a cada mossegada.

Arribats aquí i com que tenim Corpus a tocar, no em vull estar de proposar-los que segueixin aquest dolç costum. No cal que avui facin la preparació prèvia. Només cal que demà vagin a un forn o a una pastisseria, comprin la coca i se la mengin.

És clar que això serà possible sempre que no hi torni a haver una apagada elèctrica massiva com la del passat 28 d’abril i els passi un fet tan lamentable com el que va afectar clients habituals de supermercats en indrets on la major part de la població es coneix, que no hi van poder comprar la barra de pa que necessitaven, malgrat haver-n’hi, perquè la caixa no funcionava i no els la podien cobrar! En fi, ja se sap que tot té el seu pinyol, com les cireres, però n’hi ha que són fora de tota mida, o sigui, desmesurats.