Sixena i la memòria històrica

Entre els molts caires que té el cas de Sixena, n’hi ha un d’essencial que afecta les polítiques de memòria que, en el cas d’Aragó i l’Estat, han fet que es dictessin diverses lleis. Les lleis de memòria s’integren dins dels processos de justícia transicional de les Nacions Unides que cerquen retornar la justícia i l’estat de dret en països que han sofert dictadures com en el cas nostre, que es desenvolupen mitjançant accions de veritat, justícia reparació i pràctiques de no repetició, per tal de superar els efectes de les violències patides, reparar les víctimes i afavorir el restabliment de la pau i la consolidació de la democràcia.

El govern d’Aragó va aprovar el 2018 una llei de memòria democràtica que establia que “trata de crear las condiciones precisas para que la sociedad aragonesa sea consciente de su pasado y, a partir de su conocimiento y asunción, esté en disposición de construir un futuro”. L’actual govern el 2024 va derogar-la adduint que el text “puede llegar a sembrar la división y la confrontación entre los aragoneses sobre una tragedia fratricida mediante la imposición de un relato ideológico de parte”. Un gir absolutament copernicà que, a diferència del que manifesta, vol imposar un relat oficial negant els efectes de la dictadura, que siguin reparats els seus efectes i es faci investigació de la realitat dels fets, per tal d’evitar que es puguin repetir. Sense que això vulgui dir tenir una visió crítica i rigorosa en la investigació dels fets d’aquest passat.

Amb la derogació de la llei, el govern d’Aragó evidencia que menysprea profundament el deure de complir les polítiques de la justícia transicional proclamades per les Nacions Unides amb la finalitat de posar de manifest la veritat dels fets i els efectes de la repressió, com a mitjà per assolir la superació dels efectes del franquisme, en defugir afrontar la veritat dels fets transcendents com les causes de la destrucció del patrimoni i les persones que jugant-se la vida van fer el possible per preservar-lo. Una veritat que és un mitjà de reparació de les víctimes i perquè la societat sigui conscient de la violència institucional i desfaci el relat franquista. Aquesta aparent neutralitat davant la llei de la memòria suposa de fet una defensa dels postulats franquistes tot banalitzant els seus efectes que justifica dient que la cerca de la veritat provoca una confrontació a la societat. Una tesi que defensa un oblit al qual moltes vegades també s’afegeixen els socialistes quan per exemple es resisteixen a fer a l’edifici de Via Laietana 43 un centre d’interpretació de la repressió política i la tortura a Catalunya com mana la seva llei.

A la llei de retorn dels papers de Salamanca de 2005, a banda del retorn dels papers de Catalunya, s’establia que l’Estat, amb la resta de comunitats autònomes, promouria la restitució de la resta de documentació confiscada. L’Estat no va tenir interès de fer-ne cap divulgació, com tampoc el govern d’Aragó, que no va respondre a la reclamació dels fons documentals que va fer el poble de Mas de las Matas. Eren els temps del president d’Aragó socialista Marcelino Iglesias.

Hem de recordar que la darrera llei de memòria democràtica promoguda pels socialistes reconeix com a víctima la Generalitat de Catalunya, així com els parlants de la llengua catalana “en sus ámbitos territoriales lingüísticos”, que inclouen la zona catalanoparlant de la Franja d’Aragó. Això implica dur a terme per part de les institucions públiques polítiques de veritat i de reparació tant en relació amb els governs català i basc com en relació amb les llengües minoritzades. El govern d’Aragó el 2024 també va modificar la llei de llengües que havia reconegut el català a la Franja i l’Estat no en fa cap defensa com és obligat.

Recordem que el 8 d’abril de 1938, quan Franco va ocupar la zona lleial d’Aragó, es va derogar l’estatut “en mala hora otorgado por la República”, i quan s’ocuparia Catalunya es derogarien totes les lleis i disposicions catalanes, fins i tot les sentències del Tribunal de Cassació, per esborrar tota obra de les nostres institucions de govern.

El govern d’Aragó té el deure de promoure la veritat i la memòria sobre el paper de les institucions catalanes a Aragó en relació amb la preservació del patrimoni, a través dels grups de salvament del patrimoni que la Generalitat va destacar-hi, la tasca que van fer, els problemes i contradiccions que es van trobar i el nombre d’objectes que van aconseguir preservar, ja que sense aquesta actuació avui els museus i esglésies d’aquest territori no el podrien mostrar.

La Generalitat, el 1937, va publicar el llibre titulat The salvage of Catalonia’s historical and artistic patrimony, escrit per l’arquitecte Josep Gudiol, que fa un inventari i una explicació de l’esforç de salvament del patrimoni davant de la destrucció dels comitès revolucionaris a Catalunya i dedica un capítol al salvament del patrimoni artístic a Aragó.

En diversos testimonis donats per dos dels protagonistes dels grups de salvament, Gudiol i Apel·les Fenosa expliquen que, entre d’altres, es va preservar el tresor de Roda d’Isàvena, el retaule de La Naja de Jaume Ferrer, de Pallaruelo de Monegros, Belchite, Tardienta, la col·legiata d’Alquézar...; a l’església de Sant Francesc de Barbastre, el retaule i les joies, el frontal de l’ermita de Liesa, les pintures murals del castell d’Alcanyís, el retaule de Granyén, o a Benavarri un retaule de Jaume Ferrer i una arqueta d’orfebreria. Aquestes peces en acabar la guerra foren reintegrades i es poden veure en els llocs d’origen o en museus aragonesos.

Els qui ho van fer possible tenen noms i cognoms, en el grup d’Apel·les Fenosa, els caricaturistes Shum (Alfons Vila) i Alfred Benigani, que van ser els primers d’anar al front d’Aragó amb un camió i un fusell a recollir retaules i altres objectes. Josep Gudiol, Robert Llompart i Antoni Garcia Lamolla des de Lleida. Tots amb el suport del conseller de Cultura de la Generalitat Ventura Gassol.

Gudiol ho recull en l’informe que va fer en ser depurat, que li va suposar no poder exercir més com a arquitecte. Explica que va intentar que a Barbastre es constituís un grup de salvament del patrimoni aragonès, cosa que no es va arribar a fer.

A Sixena les poques coses que es van salvar de la crema van ser portades a Lleida, on restaren al museu i amb posterioritat van ser venudes a la Generalitat per les monges. I les pintures de la sala capitular que Gudiol va extreure després de l’incendi. El 1961 la Dirección General de Bellas Artes va encomanar al Museu d’Art de Catalunya d’arrencar les pintures murals que quedaven al monestir amb el vistiplau de les monges, que les van dipositar al MNAC.

Tot això és ignorat i el relat del govern aragonès i de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena se centra a atiar la catalanofòbia amagant la veritat. Una postura totalment contrària als principis de la justícia transicional a la qual les institucions espanyoles estan compromeses. En lloc de difondre la veritat d’aquell desastre destructiu del patrimoni, preservat en bona part per l’esforç de Catalunya, i restablir la confiança i la pau entre les persones i els pobles, fan el contrari, falsegen els fets, presentant les institucions catalanes com a espoliadores.

També s’intenta amagar la història de la Franja, sense la qual no s’entenen ni les obres de Roda d’Isàvena ni de la resta d’esglésies d’aquest territori, o la mateixa Sixena. Catalunya va fer l’acció de preservació del patrimoni a Aragó, per la situació de desgovern que s’hi va donar, però també per ser la Franja un territori del bisbat de Roda i després traslladat a Lleida que ha estat lligat sempre al nostre país. El govern d’Aragó també ho nega i ho afegeix a l’objectiu injustificable d’atiar l’animadversió dels aragonesos contra Catalunya. Arriba a voler donar una aparença de base científica amb les afirmacions sense cap mena de fonament del catedràtic Guillermo Fatás, que atribueix al president Companys l’incendi de Sixena, quan tant a la causa general com el testimoni del secretari del comitè del poble diuen que hi van tenir intervenció els veïns del poble.

Les institucions catalanes han de combatre aquest relat que es fa des d’Aragó i per això caldria que el MNAC i el Departament de Cultura dediquessin espais de memòria als museus catalans, on s’exposessin els fets de la destrucció del patrimoni durant la guerra i la tasca de preservació feta pel nostre govern amb molts voluntaris que s’hi van jugar la vida, assenyalant les obres que es van aconseguir preservar. Especialment s’hauria de fer a la sala de les pintures de Sixena i al museu de Lleida en relació amb les obres de la Franja.

*Advocat i historiador