El risc de perdre un 20% de les pintures de Sixena

Un 20% del conjunt pictòric de Sixena es pot destruir si es perpetra el seu trasllat al monestir. Els assistents a la jornada Les pintures murals de la Sala Capitular de Sixena. I ara què?, que es va celebrar dijous a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, van emmudir en sentir el fatídic pronòstic –“tirant curt”– de Pere Rovira, conservador restaurador especialista en pintura mural del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). Rovira no ha fet el càlcul a la babalà sinó a partir de la seva àmplia experiència. Qui està disposat a sacrificar una cinquena part de l’obra mestra que Aragó vol posseir a tota costa?

Aquest és el cruel interrogant que va planar en la sessió maratoniana de debat organitzada conjuntament pel Congrés de Cultura Catalana i l’entitat que va oferir la seva seu per allotjar-la, cosa que d’altres que es van sondejar no van trobar oportú. El cas Sixena obliga a prendre partit, i això és el que van fer els vint experts citats en quatre taules rodones que van abordar el conflicte des dels seus múltiples angles, excepte el que ha enterbolit tant la controvèrsia: el polític. No s’hi va convidar cap polític.

El MNAC va declinar tenir veu en la jornada i la Generalitat no hi va voler enviar cap representant que exposés quina estratègia jurídica té (si és que la té) per aconseguir que el bé no marxi de Catalunya, el que explica molt del que està succeint a les bambolines de les negociacions per entomar la sentència del Tribunal Suprem. Avui divendres venç el termini per entregar voluntàriament les pintures a Aragó. El patronat del MNAC va presentar dilluns una incidència per executar-la, argüint incapacitat tècnica donada l’extrema fragilitat de la peça. Impacient i intransigent, el govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena ja han mogut fitxa i han exigit el trasllat forçós .

Atenció. Un 20% del conjunt pictòric està en joc. La taula rodona dels conservadors restauradors s’hauria de gravar amb foc al cervell de tots els que instigaran o consentiran la mudança. Mireia Mestre, directora del CRBMC, i Rosa Gasol, qui millor coneix l’estat dels murals, van donar un argumentari impecable dels perills que correrà l’obra si es toca. El mateix que van sostenir al judici, però que a la sentència va quedar recollit parcialment i “manipulat”. “Les pintures es poden desmuntar, sí, però això no vol dir que no comporti riscos”, va subratllar Mestre. Gasol va recordar que quan el 1936 es va incendiar el monestir es calcula que la temperatura de la Sala Capitular va pujar fins als “1.000 graus.” El sostre de l’estança va quedar reduït a cendres i l’única opció per salvar els frescos cremats i a la intempèrie va ser arrencar-los, el que també els va debilitar. Finalment, el procés per traspassar-los a tela els va dotar d’una nova naturalesa que exigiria una cura molt exigent per sempre més. Aquesta atenció constant és la que reben al MNAC, en una sala especial en què la humitat relativa està estabilitzada entre el 58% i el 60%.

Què els espera a Sixena? Ningú ho sap. Gasol va alertar que el monestir, que s’alça sobre una zona pantanosa, es va construir amb pedra sorrenca que “es desfà”. La humitat trepa per les parets. Mestre ha format part del grup de treball mixt que ha examinat la viabilitat del trasllat, ara en stand by perquè el govern aragonès ha retirat els seus experts. Encara és hora que els tècnics aragonesos hagin comunicat el projecte d’instal·lació de les pintures. Això sí, no han tingut cap recança en reconèixer que l’operació té riscos. Què importa aquí, el patrimoni o “alguna altra cosa”?

Tota la pressió és sobre els tècnics del MNAC i de la cúpula de la institució. El mandat judicial els obliga a fer-se càrrec del desmuntatge i del transport fins a la porta del monestir. La llei no els protegirà si fan objecció de consciència. I la llei els perseguirà si l’obra es malmet. La situació és així de perversa.

La moderadora de la taula dels conservadors restauradors, Àngels Solé, ex directora del CRBMC, va aprofitar l’ocasió per posar-se en el pitjor escenari, el de la sortida de les pintures. Què farà el MNAC amb la Sala Sixena buida? “Hauria de ser un espai de memòria”, en què es traci tota la història, des del salvament fins al litigi”, opina Solé. Una cosa és perdre els objectes i l’altra, perdre el relat. Serà prou valent el museu català per entomar-ho?

El debat sobre les opcions jurídiques que hi ha per continuar lluitant per la preservació del conjunt també va ser sucós. Els experts van lamentar que la Generalitat no està anant a totes. És “inaudit” que hagi descartat la via del Tribunal Constitucional, van etzibar. L’advocat Josep Rosell va anunciar que des del col·lectiu Acció Cassandra sí que hi han interposat un recurs perquè “s’està vulnerant el dret dels ciutadans a l’accés a l’art. S’ha de fer prevaldre l’interès públic.” Un altre lletrat, Jacint Berenguer, és poc optimista amb l’estratègia de la impossibilitat d’executar la sentència per motius tècnics. “Juguem en camp contrari”. Ara bé, si finalment sortís bé, no caldria pagar la indemnització milionària que alguns estan fent córrer. “Es faria un peritatge no del valor de l’obra sinó dels danys i prejudicis per a Aragó de no tenir-la.” El magistrat Guillem Soler creu que per convèncer la jutgessa cal mobilitzar-se ràpidament per reunir informes d’experts internacionals independents. I va confessar que el millor camí pot acabar sent el penal. Soler proposa filmar el procés del trasllat i a la mínima que sorgeixin problemes que atemptin contra la integritat de les pintures trucar els Mossos d’Esquadra i la fiscalia perquè aturin el despropòsit. Que el món vegi en directe la destrucció anunciada seria quelcom insòlit.

L’exconservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé va cloure aquesta taula rodona, que ella moderava, amb una reflexió sobre l’amenaça que tothom sap que s’acabarà produint tard o d’hora. “Com ens podem protegir legalment de les futures reclamacions?” Al Museu de Lleida i al Museu Marès de Barcelona hi ha més objectes de desig d’Aragó. “Ens hem d’anticipar i portar-ho als tribunals més propers, menys contaminats”, va recomanar Soler.

“Els únics historiadors de l’art que s’han preocupat de les pintures de Sixena són els catalans i els estrangers”, va assenyalar Mireia Mestre. A la taula rodona que es va ocupar dels aspectes historicoartístics dels murals s’hi van asseure Francesc Fontbona, que va fer una defensa brodada de la tasca de Josep Gudiol, “el salvador” d’aquest patrimoni, maquiavèlicament acusat de lladre pels catalanòfobs; Imma Lorés, que va qualificar el cas Sixena d’”instrument polític”; i Carles Sánchez, que també va fer emmudir el públic: “on és el Ministeri de Cultura?” Per què no intervé per protegir un bé “de valor universal”? On és la Unesco i on són la resta d’organismes internacionals? Per què no han aparegut?, es dolia Alberto Velasco, el director de la jornada.

La quarta i última taula rodona va tocar la cobertura periodística del cas Sixena (i del seu germà bessó, el de l’art de la Franja). Moderats per Francesc Canosa, Anna Sàez Mateu, José Ángel Montañés i qui firma aquest article van coincidir a dir que ha estat un dels reptes informatius més complicats de les seves carreres professionals i que per dur-lo a terme amb honestedat i rigor, abstrets del soroll polític, s’han sentit molt sols.